El Hòbbit: Un viatge inesperat

A Hollywood, les lleis de la taquilla són implacables. I els tres mil milions de dòlars recaptats per la trilogia d’'El Senyor dels Anells' eren un motiu de (molt) pes per portar a terme l’adaptació fílmica d’'El Hòbbit', amb el mateix equip tècnic i artístic que les pel·lícules anteriors. Escrita pel mateix Tolkien a inicis dels anys trenta i publicada el 1937, es dóna la circumstància que va ser l’origen de les aventures de Frodo Saquet a Mordor, i no al revés, com la cinta de Peter Jackson pot donar a entendre.

Perquè un dels problemes als quals s’enfronta la credibilitat artística d’'El Hòbbit' és el seu asfixiant aire de déjà vu. Les constants referències visuals a l’univers pictòric d’Arthur Rackham s’han convertit gairebé en un clixé; l’atmosfera màgica i esgarrifosa esdevé poc natural, tremendament forçada, al mateix temps que la fotografia d’Andrew Lesnie cerca en tot moment embellir les seqüències que millor recullen l’esperit del llibre. Jackson es veu obligat a aprofundir en el món de la seva trilogia anterior en diverses escenes que trenquen el to humorístic d’una proposta mancada d’un nus dramàtic autènticament intens. Per exemple, la narració de l’atac del drac Smaug a la fortalesa d’Erebor és esclatant, apocalíptica, però deixa clar que la missió de Bilbo Saquet serveix més per recuperar el perdut regne dels nans que per protegir el destí de la Terra Mitjana…

Abans hem parlat del to humorístic d’'El Hòbbit.' Hem de comprendre que la novel·la original de Tolkien era un llibre infantil en el sentit que només les primeres lectures veritablement iniciàtiques tenen. D’acord amb això, Peter Jackson ha construït un film més còmic, més burlesc, que té un parell de cançons divertides, i que no perd el temps amb funerals com a la 'Trilogia de l’Anell', però sí amb el melodrama fàcil, sotmetent l’espectador a una estranya muntanya russa emocional que passa del riure a les llàgrimes amb una gran facilitat, i també frivolitat.

Malgrat tot, 'El Hòbbit: un viatge inesperat' és un espectacle de gran solidesa tècnica, amb un prodigiós disseny de producció i uns efectes especials que no hi són per fer bonic, sinó per donar entitat gairebé física a la fantasia. –Antonio José Navarro.