[title]
No tracta del plagi o de la (no)diferència entre original i còpia, sinó de què escollim, la vida o la ficció. A 'El ladrón de palabras' se li omple la boca amb grans dilemes morals mentre la insistent banda sonora de Marcelo Zarvos i l’estructura metaliterària com si fos una matrioixca inclou una història dins una història dins una història recordant-nos la forta impressió que va provocar 'Les hores' (2003) en aquests dos directors debutants. Hi ha una certa voluntat d’estil en les rimes que s’estableixen entre els tres nivells narratius, però la matèria primera del relat està plena de clixés –París com a bressol de l’imaginari literari, el ‘malditisme’ de Hemingway, la figura de l’escriptor sense talent capaç de vendre la seva ànima al diable per tenir èxit– i els actors –sobretot un inexpressiu Bradley Cooper– no hi ajuden. A més, costa de creure que la novel·la que embadaleix l’escriptor novell sigui tan bona: sembla un succedani de Scott Fitzgerald. –Sergi Sánchez.