[title]
Lectors de Roald Dahl, amants dels 'Contes en versos per a nens perversos', personetes que heu crescut amb la por que un dia la Trunchbull us tanqués en el seu armari de tortures ple de claus rovellats, escolteu atentament, perquè aquesta exhortació va adreçada a tots vosaltres. Arriba als cinemes l’adaptació que Steven Spielberg ha dirigit de 'The BFG', esprement la criatura que porta a dins com si fos una taronja, invocant l’home que va reinventar el mite de Peter Pan a 'Hook' i el de Pinotxo a 'Inteŀligència artificial'. I li ha sortit una petita meravella, de les que et fan oblidar el món en què vius.
Per a qui no se sàpiga el conte, és la història d’una nena que viu en un orfenat on si et portes malament et castiguen en un soterrani ple de rates, i on no té més amic que les novel·les de Dickens. Aquesta nena aspira a viatjar lluny, com James dalt del préssec transgènic. I qui la ve a rescatar és ni més ni menys que un gegant amb les orelles galdoses dels Culdolla, que s’inventa les paraules i tartamudeja, addicte a una gasosa que li provoca uns pets simfònics que ni les gaites de tot Escòcia poden aplacar. N’acabarà bevent fins i tot la Reina d’Anglaterra.
Es diria que l’autor ja va fer la major part de la feina quan el llibre va sortir a la venda a principis dels 80, i que Quentin Blake hi va posar la resta amb les seves iŀlustracions. Potser per això no conec precedents que l’univers de Roald Dahl hagi donat mals resultats en el cine. Fins i tot la versió que Nicolas Roeg va fer de les 'Bruixes' tenia el seu què. Però em resisteixo a treure-li mèrit a Spielberg, que amb 70 anys encara és un nen amb l’armari ple de monstres, que creu en els somnis i en la màgia d’un bon relat.