[title]
En ben és un nen sord i orfe que, a la dècada dels 70, fuig de casa per descobrir la veritat sobre els seus orígens paterns. Mig segle abans, als anys 20, la Rose també desafia els perills de la sordesa i s’escapoleix fins a la metròpoli de Nova York a la recerca d’una diva que la té fascinada. A 'Meravelles', Brian Selznick explicava aquestes dues línies argumentals mitjançant diferents llenguatges que s’anaven intercalant: la prosa era per a les peripècies d’en Ben, mentre que les emocions de la petita Rose es comunicaven amb il·lustracions. L’adaptació cinematogràfica que Todd Haynes ha fet del llibre és totalment fidel a aquesta estructura (no s’ha de passar per alt el fet que el guió estigui signat pel mateix Selznick), però en ella els salts d’una història a l’altra són menys impactants (perquè tot i passar del sonor i el color al cinema mut i en blanc i negre, tots dos relats comparteixen el medi cinematogràfic) i alhora més artificials (perquè el ritme ve imposat pel muntatge, no per l’experiència de lectura individual).
En qualsevol cas, 'El museo de las maravillas' revalida el bon ull del director de 'Lluny del cel' i 'Carol' per recrear el passat dels Estats Units (són particularment memorables les imatges d’un Harlem setanter i en ebullició, on brilla la fotografia d’Edward Lachman), i acaba guanyant-nos gràcies a un darrer acte que deixa enrere l’aparent fredor del dispositiu narratiu bicèfal per fusionar la dansa d’aquesta parella d’històries en un tot decididament colpidor.