[title]
n home –blanc, europeu– es troba sol a Botswana. Camina, ensopega. Penosament, creua maresmes amb una canoa; arriba a cabanes on no hi ha ningú. El dia cau i ell es desespera. Una tempesta. Alguna cosa es comença a cremar... Són aproximadament quinze minuts de metratge, durant els quals 'El río que era un hombre' aconsegueix assemblar-se a la pel·lícula enigmàtica i essencial que aspira a ser. La figura de l’occidental a l’Àfrica, territori estrany i incomprensible, ens arriba en l’'opera prima' de l’alemany Jan Zabeil com un clixé excessivament familiar. Tot i enumerar amb més o menys encert els elements indispensables en una experiència fílmica que pretén viatjar cap a allò salvatge –silenci, un personatge errant, la mort com a presència palpable...–, el misteri de la narració es consumeix en una vocació abstracta i desmotivada, on es troba a faltar la sensualitat i el joc de les experiències africanes de grans cineastes com Jean Rouch, Claire Denis o Isaki Lacuesta. –Gerard Casau.