[title]
Un home n'assassina un altre, i crema el seu cadàver. Així comença 'El tercer asesinato': la imatge com a prova del delicte. Podem tenir fe en les imatges? El criminal confessa, assumeix la seva culpa, però canvia la confessió cada vegada que algú l’interroga. Els implicats es multipliquen i a cada pregunta, a cada entrevista, les versions es contradiuen, s’afirmen quan semblen negar-se mútuament, i viceversa. Si no ens podem fiar de les paraules, menys ho podem fer de les imatges, que apareixen com flaixos per confondre més el laberint de secrets que enverinen un crim del qual ningú no vol aclarir el motiu.
Espolsant-se l’etiqueta d’alumne avantatjat d’Ozu, i allunyant-se premeditadament dels melodrames familiars que l’han fet famós, el japonès Hirokazu Koreeda amplia el camp de batalla del Rashomon de Kurosawa, el fa més inquietant, i aprima les lleis del 'whodunit' per enfilar la muntanya dels perquès com Sísif condemnat a pujar la roca eternament.
La roca, esclar, és la recerca d’una veritat profunda, essencial, sobre la condició humana, i salvat un tram que pot resultar en excés discursiu, i resolent el vessant de thriller judicial en un tres i no res, Koreeda enfronta criminal i advocat per fer coincidir les seves cares en el rostre d’un vidre, quan la pel·lícula es transforma en l’apassionant història d’una fascinació recíproca i en una punyent reflexió de com la mentida pot ser el millor camí per salvar els que estimem.