[title]
Les històries d’amor mai no són lineals. Sempre hi ha fantasmes del passat o promeses de futur que hi fan interferències. Rere un títol crepuscular, s’amaga un relat insòlit, que parla de dos homes perduts en el temps, d’una vida que es replica en un calidoscopi de figures infinites, de dos cossos que es troben i desitgen en diferents freqüències. L’argentí Juan Barberini i el català Ramon Pujol, a qui recordareu com un dels protagonistes de 'Smiley' de Guillem Clua, es coneixen en una Barcelona en la qual tots dos són visitants. Foten un clau, suen els llençols, s’abracen, es llepen i s’escorren. I després, com si una esquerda s’obrís en la memòria, tots dos cauen en una mena d’abisme quàntic, igual que dos espectres que fan anar enrere les busques d’un rellotge, per retrobar-se en una joventut en què les emocions es viuen per primer cop i el sexe és lent, inexpert. De sobte, les pàgines del calendari es barregen i ens sentim desorientats, atrapats en la condemna de la insuportable lleugeresa de l’ésser.