[title]
De primer moment t’enlluerna la recreació de la ciutat de Los Angeles de finals dels 40 i el seu submón criminal. La il·lusió dura pocs minuts, i ni la fotografia ni el disseny de producció són suficients per dissimular que hi manca alguna cosa d’essencial en qualsevol film noir amb cara i ulls: clima, atmosfera. Decebedor? Sens dubte. Però no necessàriament sorprenent si tenim en compte les limitacions que presenta el currículum del seu director, Ruben Fleischer.
La connexió instantània d’un nombre d’espectadors gens menyspreable amb la seva 'opera prima' 'Benvinguts a Zombieland' s’explicava més pel reconeixement còmplice d’una sèrie de distorsions dels codis de gènere que no per la brillantor de la combinació entre comèdia i morts vivents, més complaent que satisfactòria. La discreta '30 segundos o menos', tot i resultar menys artificial, tenia una inequívoca aroma de títol de transició, una última broma abans que Fleischer s’embarqués en l’obra que, en un principi, havia de significar la seva confirmació a Hollywood.
'Gangster squad' semblava obligar el director a deixar enrere la còmoda casella de les picades d’ullet i encarar un relat de pretensions clàssiques, que segueix les operacions d’un grup de policies per eradicar les activitats criminals del mafiós Mickey Cohen. Tot i prendre com a punt de partida un personatge real (que ja havia aparegut a films com 'Bugsy', encarnat per Harvey Keitel), no costa endevinar que les autèntiques referències comencen i acaben en el mitjà cinematogràfic. Sense arribar als extrems del 'Dick Tracy' de Warren Beatty, l’estilització de la posada en escena denota una consciència d’irrealitat, insinuant una operació de reciclatge pop que mai no s’acaba de confirmar. Potser perquè és incapaç de donar la volta a un guió insípid, on cada peça ens remet a històries ja conegudes, des de Josh Brolin com a policia violent però íntegre fins a la història d’amor de Gosling amb la noia del gàngster. Fleischer continua realitzant simulacres de cinema, objectes inofensius que mai no s’atreveixen a treure l’espectador de la seva zona de confort. –Gerard Casau.