Història de la meva mort

Cine, Drama
5 de 5 estrelles
5 de 5 estrelles
(1Comentari)
Història de la meva mort

Time Out diu

5 de 5 estrelles

Sobren els epítets. Més que res, perquè cap adjectiu no li faria justícia. Estem davant d’una revolució cinematogràfica, d’una d’aquelles poques pel·lícules de la història que et deixen com si t’haguessin buidat una ampolla de salfumant per la boca de l’esòfag. Podria dedicar línies i línies a parlar d’Eliseu Huertas, comte Dràcula de cabells crepats i pell cendrosa, la primera versió del mite que desconeix l’opulència i classe de la seva condició, la primera notícia d’un vampir que ha canviat l’aristocràcia per una malícia austera, freda com una espasa d’acer, que no és un 'bon vivant' ni un seductor, sinó un sàdic silenciós que espera, sense impacientar-se, a la rereguarda com l’au rapinyaire que plana en cercles sobre el moltó moribund fins que arriba el moment just. I seguiria, sense ni apropar-m’hi.

I podria glossar aquest moment just. Quin és? Aquell en què Casanova ja ha sodomitzat prou criades? Aquell en què no queda una sola bóta de vi que no hagi tastat? Aquell en què ja ha omplert tots els orinals existents amb la desfeta de la seva golafreria insaciable? Aquell en què ja ha pronunciat totes les fanfarronades possibles? Aquell en què ja no queda més farina per empolvorar-se el front, en què les seves amanerades formes han passat de moda i ja freguen el ridícul? 'Història de la meva mort' és el terrible relat de l’extinció d’un pecador altiu, luxuriós en tots els seus actes, sota el capot invisible de l’encarnació del mal més adusta que s’ha vist mai.   

No hi ha duel possible. No hi ha lluita ni acarnissament ni cos a cos. Dràcula és una gangrena que es va escampant des del primer minut com la tinta negra del calamar. Casanova, gran Altaió, és la víctima indefensa que va guanyant coixesa. I és en aquesta inqualificable tensió –no, no és tensió, no hi ha violència, què és?– on Albert Serra fa el seu magistral cop de direcció. Subtil, esgarrifós. El toc de geni que li va faltar a la no tan merescudament celebrada 'El cant dels ocells'. Un terror verge, i sense ironia ni dobles sentits. Un terror del que, precisament per això, costa prendre mesures, però que tanmateix hi és, i creix devastant-ho tot com una plaga que converteix la collita en pols.

A Locarno es va promocionar com una crònica del pas del Segle de les Llums al Romanticisme, a l'humor gòtic i les tenebres. Sí, esclar, no és cap mentida, però reduir la força d'aquesta obra immensa a una al·legoria de consciència històrica tempta les línies d'un discurs de manual que li queda com un vestit curt. No és res que es pugui codificar amb paraules. No es pot descriure la pudor de perfums i merda que fan els llits amb dosser de Casanova, ni les parets empaperades de les seves habitacions, no es pot explicar fins a quin punt fan mal els cops de destral que escorxen la carn del bou sacrificat, ni molt menys es pot arribar a intuir el que se sent quan mires de cara un diable a qui ja ni per la dolenteria se li endevina humanitat. No són tantes les pel·lícules que han aconseguit fer això. I són les que ho han capgirat tot.

Detalls

Detalls de l'estrena

Durada
148 mins

Repartiment i equip

Director
Albert Serra
Guionista
Albert Serra
Repartiment
Vicenç Altaió
Eliseu Huertas
Lluis Serrat

Els usuaris diuen (1)

5 de 5 estrelles