Impávido

Hi ha pel·lícules espanyoles d’acció o de terror que sembla que passin en algun país indeterminat, una terra de ningú on manen, d’altra banda, les lleis del Hollywood més comercial. També n’hi ha d’altres que volen compensar això amb situacions secundàries o diàlegs que serveixin de testimoni de la seva identitat nacional. Malauradament, 'Impávido' segueix aquestes dues condicions, i el que surt és un híbrid difícilment digerible per a qualsevol estómac sensible. El seu realitzador és el mateix que el de 'Fuga de cerebros 2', i la seva estratègia és molt clara. Cada escena ha de tenir més gràcia que l’anterior, ha de proposar cops d’efecte que superin en intensitat els que ja hem patit, i el 'crescendo' no ha de parar mai. Tenint en compte que el film comença ja molt amunt –amb una història impossible de delinqüents de saldo i gàngsters d’anar per casa embolicada en un vistós paper de regal amb llacet i tot–, al final no pot fer més que esclatar en un clamorós no res. –Carlos Losilla.