Jackie

La història s'encarna en un silenci tronador. Comença la pel·lícula i ens trobem, de tu a tu, la mirada transparent de Natalie Portman, presonera d’una càmera en primer pla, perduda sota el fum d’un cigarret etern. És Jackie Kennedy, amb els cabells lacats i uns ulls que tenen el color de la bala que va matar el president. Els seus dits recordaran sempre com van intentar unir un crani esmicolat, com van netejar les taques de sang, com van recollir bocins de cervell que s’escampaven per sobre de la carrosseria del cotxe. Tan brutal com a 'El club', Pablo Larraín ens acosta al rostre d'una dona que ha d’enterrar el seu marit, tossuda i decidida, marxant sobre dos talons prims que s’enfonsen en l’herba d’un cementiri enfangat. Els pòmuls dolorosos, marcats sota el vel de vídua, van seguint el fèretre a peu, a mercè de totes les finestres de Washington.