La caída del imperio americano

Cine
4 de 5 estrelles
La caída del imperio americano

Time Out diu

4 de 5 estrelles

El canadenc Denys Arcand tanca la trilogia que va començar als 80. El protagonista és un Robin Hood contemporani que filosofa tot citant Wittgenstein i Epicur

El fi que comparteixen 'El declive del imperio americano' (1986), 'Las invasiones bárbaras' (2003) i 'La caída del imperio americano' és analitzar, respectivament, els tres eixos –sexe, mort i diners– que mouen la civada en la societat del benestar dels darrers 30 anys.

En el capítol que tanca la trilogia, el més autònom, ens trobem el Denys Arcand més polític, recuperant l’esperit juvenil de qui va aconseguir que el National Film Board canadenc li prohibís durant sis anys un documental sobre el sector tèxtil, 'On est au coton'. Per molt que al protagonista, un missatger filòsof, li agradi queixar-se que la seva intel·ligència serà un antídot per convertir-lo en home d’èxit, obligant-lo a deixar de banda les seves emocions, Arcand l’acaba dibuixant com un sant contemporani, una reencarnació d’aquell 'Jesús de Montreal' (1989) que tantes satisfaccions li va portar al Festival de Canes.

En Pierre-Paul no triga a triar els aliats més improbables –un exconvicte i una escort de luxe– per recol·locar una pila de diners que li han caigut del cel, fet que Arcand aprofita per criticar la inoperància de l’Estat, la corrupció dels bancs i les desigualtats socials durant una crisi econòmica que sembla no tenir fi. Li falla la trama criminal, potser no ens descobreix res que no veiem als telenotícies, però els personatges filosofen amb encant, sense deixar de fer-nos sentir bategar el cor per la seva bonhomia.

Per Sergi Sánchez

Publicat

Detalls

Detalls de l'estrena

Repartiment i equip