[title]
Si encara es portessin les sessions dobles, 'La casa junto al mar' faria bona parella amb 'L’hora d’estiu' d’Olivier Assayas. Totes dues pel·lícules proposen trobades familiars, amb els seus llaços d’afecte i tensió, i aprofundeixen en la qüestió de l’herència: què fer amb allò que ens lleguen els nostres pares, sobretot moralment. Però si en el film d’Assayas el que quedava de la matriarca era una col·lecció d’obres d’art que revelava la condició burgesa dels personatges, a 'La casa junto al mar' es tracta d’una finca construïda col·lectivament entre els habitants proletaris d’una cala a prop de Marsella. Fins ara, el progrés passava per sobre de la localitat, sense tocar-la (literalment: les vies del tren la travessen per damunt d’un pont), però ara es veu amenaçada per l’especulació turística i l’abandó d’uns hereus que han d’aclarir quins sentiments els desperta l’indret.
A banda de ser un dels pocs directors a qui encara els surt de manera natural posar les problemàtiques de classe damunt la taula, Robert Guédiguian també aconsegueix integrar en el drama un cant al teatre com una art transformadora, i una mirada retrospectiva a la seva trajectòria (inserint fragments de la seva cinta de 1985 'Ki lo sa?', on la seva troupe d’actors es passejava pel mateix escenari, encara sense melancolia). L’autor de 'Marius y Jeannette' fins i tot s’adreça a la crisi dels refugiats des d’un vessant humanista i a petita escala, en un tercer acte que enllaça amb 'Le Havre' de Kaurismäki, i no només pel fet de compartir Jean-Pierre Darroussin en el repartiment.