[title]
A Balada triste de trompeta Álex de la Iglesia entroncava amb la tradició de l'esperpent per oferir un reflex grotesc de la història negra i fratricida de l'Espanya del segle XX. Al seu nou film, enfoca el present del país per presentar-ne un retrat no menys tragicòmic. Roberto (un encertat José Mota) és un home a l'atur que, com altres personatges del cinema de De la Iglesia, va gaudir del seu moment de fama: va imaginar l'eslògan de Coca-cola que dóna títol al film. Des de llavors no ha aixecat cap. Roberto ha quedat atrapat en la història, i De la Iglesia, home poc subtil amb les metàfores (recordem l'Espanya partida entre l'odi de dos pallassos), decideix que el seu protagonista pateixi un accident i quedi clavat en les runes del teatre romà de Cartagena... Com un natzarè prest a ser sacrificat al circ mediàtic del segle XXI.
Ja a El gran carnaval (1964), Billy Wilder va constatar amb acidesa que no hi ha millor entreteniment que seguir en directe la desgràcia aliena. De la Iglesia actualitza la idea en una època on l'espectacle de la realitat ha esdevingut norma. Al voltant del pobre Roberto s'amunteguen mitjans de comunicació assedegats de carn fresca per al prime time, i polítics que només vetllen pels propis interessos. Però, en una clara defensa de l'home comú, De la Iglesia i el seu guionista Randy Feldman dibuixen un personatge que podria haver sortit d'un film de Frank Capra. Roberto no només és el protagonista més bonhomiós que ha trepitjat la filmografia del bilbaí. Com aquell aturat que encarnava Gary Cooper a L'home del carrer (Meet John Doe, 1941), en ell també acaben convergint les simpaties de milers de persones que s'hi identifiquen, més enllà de la manipulació mediàtica de la seva malaurança.
De la Iglesia aparca bona part de la seva pirotècnia habitual per oferir amb La chispa de la vida un cant a la dignitat de les persones en un moment en què aquest valor ha esdevingut una mercaderia que cotitza a la baixa. Però el cineasta ven una imatge dels mitjans de comunicació i els polítics excessivament simple i caricaturitzada que li resta força i versemblança al seu film de vocació més realista. Deu ser el que passa quan situes un mirall concau davant d'una realitat que per ella mateixa ja resulta prou grotesca. –Eulàlia Iglesias.