[title]
Margareth Thatcher ja té una edat i es fa menjar precuinat. També ha de lluitar amb el fantasma del seu home i les absències dels seus fills. Mentrestant, recorda la seva vida com a primera ministra, allà als anys 80, quan sembla que era difícil que una dona es fes càrrec del país. O així ens ho explica Phyllida Lloyd (Mamma mia!, també amb Meryl Streep), amb un to apagadet que vol enllaunar tota una vida i una època en hora i tres quarts de pel·lícula. La directora intenta desesperadament ser equànime, dibuixar el perfil d'una personalitat autoritària amb els matisos corresponents, però l'única cosa que aconsegueix és un max mix que no va enlloc, perquè no es mulla si no és per perfilar una estructura fragmentària que amaga la ideologia de la pel·lícula, en el fons obertament hagiogràfica. I, per si no fos prou, com a metàfora del present n'hi ha per llogar-hi cadires: de tant en tant cal una mà de ferro, encara que ens dolgui. –Carlos Losilla.