La forma del agua

L’etimologia ens diu que 'monstre' ve del verb llatí 'monere', que significa 'advertir'. L’amfibi de 'La forma del agua' és, doncs, un avís: la xenofòbia, la por anticomunista i l'homofòbia podien pertànyer tant a l’Amèrica de principis dels anys 60 com pertanyen a la de Donald Trump. No és la primera vegada que Guillermo del Toro –recordem 'El laberinto del fauno', que segueix sent la seva millor pel·lícula– aborda el gènere fantàstic fent rellevant el seu context polític, però és en aquest feliç creuament d’'Amélie' i 'La dona i el monstre', que modela una història d’amor clàssica –la llista de referents provinents del cinema de Hollywood i de la sèrie B és interminable– segons els patrons, alhora romàntics i grotescos, del cinema de Del Toro, on s’acumulen en forma d’un autèntic catàleg sobre la intolerància. La innegable elegància formal de la pel·lícula, empantanada en tons aquàtics i rimes líquides, hipnotitza l’espectador per submergir-lo en un conte de fades que surt victoriós de reptes potencialment ridículs –l’escena de sexe entre la protagonista (una Sally Hawkins que podria ser la reencarnació de Lillian Gish) i el monstre amfibi– gràcies a la convicció amb què Del Toro dirigeix la seva poètica reivindicació de la diferència. Tot i així, fa la impressió que aquesta reivindicació encesa vulgui adaptar-se, mercurialment, a tot tipus de públic, la qual cosa nega, en part, la seva singularitat.