La isla mínima

  • Cine
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
La isla mínima
Publicitat

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Alberto Rodríguez és un d’aquests pocs directors actuals capaços d’adaptar-se a qualsevol gènere i assimilar-lo des d’una perspectiva molt personal. Cap de les seves pel·lícules s’assembla a les altres. Però totes tenen la mateixa virtut: Rodríguez s’adapta amb habilitat camaleònica a un temps i un espai. Tots els seus personatges es troben íntimament vinculats a una època i un lloc que resulten determinants.

Fem memòria. Tenim els xavals de barri a '7 vírgenes', amb un discurs generacional amarat de matinades d’'after'. Tenim els baixos fons d’una Sevilla pre Expo a Grupo 7. I ara les maresmes del Guadalquivir adquireixen una textura teŀlúrica i plena de força èpica a 'La isla mínima', que a més situa la seva acció durant els foscos anys de la Transició, després de la dictadura franquista.

La trama va així: dos agents de la llei, destinats a una població quasi anàrquica per investigar les desaparicions d’uns joves, descobreixen que alguna cosa fosca s’amaga en aquests paratges tòrrids i suats. Amb clares reminiscències del thriller criminal 'Memories of murder', de Bong Joon-ho, i seguint l’estil conjuntural de sèries com 'True detective' o 'The killing', Rodríguez aconsegueix crear una atmosfera viciada, plena de misèria moral, i configurar un tèrbol retrat de la relació entre dos detectius que simbolitzen les dues Espanyes, la del passat i la que està a punt de venir, a través d’una direcció superdotada i una pulsió narrativa poderosa, plena de tensió i malestar crònic. Potser és una de les pel·lícules espanyoles més impecables que he vist.

Escrit per Beatriz Martínez
Publicitat
També t'agradarà