La lapidació de Saint Étienne

Després de la tímida 'Pas a nivell', el segon llarg de Pere Vilà representa un agosarat pas cap endavant en la seva filmografia. Rodat en francès i amb el mític Lou Castel com a protagonista, 'La lapidation de St. Étienne' és una mena de metàfora sobre la vellesa i la soledat, però sobretot un estudi claustrofòbic entorn de la relació d’un home que se’n va i uns espais que es queden. Sens dubte, el millor de la pel·lícula es troba en aquests moments, quan Étienne lluita amb els objectes, els racons de la casa, fins i tot els fantasmes de la seva vida. La interacció del personatge amb els secundaris que envaeixen el seu món interior (reals o no?) resulta més dubitativa, però aconsegueix extreure una força inusitada de molt pocs elements. Elegia minimalista sobre la proximitat de la mort, oratori èpic sobre la creació d’un univers al·lucinat a partir de la quotidianitat més esquerpa, aquesta pel·lícula és intensa i emotiva. Cinema de debò.