[title]
́s una bona idea representar les angoixes més extremes de l’adolescència –autisme emocional, ira reprimida, assetjament escolar– des de la perspectiva fosca i pertorbadora del giallo. Des de la banda sonora fins a la il·luminació, l’adaptació de La soledad de los números primos de Paolo Giordano aspira a explicar la història d’amor impossible entre dos esperits traumatitzats com si fos una pel·lícula de terror. El problema és que Saverio Costanzo està convençut que darrere el dolor de les seves ànimes en pena no hi ha vida, i els condemna a vagar com fantasmes pels decorats de la seva marginació autoimposada com si s’acabessin d’aixecar de la tomba, no importa l’època en què es trobin. El film, en fi, acaba sent víctima d’una atmosfera pesada, densa com la mantega. En aquest exercici de cinema inert només brilla l’autenticitat d’Isabella Rossellini com a mare que dubta de la humanitat d’un fill que s’assembla perillosament a Norman Bates.