[title]
Amb la seva primera pel·lícula, 'Solas' (1999), Benito Zambrano es va guanyar una reputació de sensible retratista de l'univers femení que es contradeia amb el que aquest crític va veure a la pantalla: un relat efectista sobre les relacions familiars entre dones. No és estrany, doncs, que dotze anys més tard torni a aquest món que sembla conèixer tan bé per tal d'inflar-lo en el sí d'un context més dens.
'La voz dormida' vol ser un gran fresc de la postguerra civil espanyola que mostri la part més humana de la història. Però Zambrano transforma en xou hiperdramàtic els fets més delicats. I li surt una pel·lícula grandiloqüent que parla de la repressió i el patiment dels perdedors, sí, però d'una manera exhibicionista. El que hagués pogut ser la història íntima de dues germanes devastades per la barbàrie feixista acaba, així, reduïda a un fulletó d'impecables intencions ideològiques i nul·les virtuts estètiques.
Però 'La voz dormida' va ser escollida com una de les possibles candidates a l'Oscar, formant una peculiar terna amb La piel que habito i 'Pa negre'. El fet que el Festival de Sant Sebastià la posés al costat de 'No habrá paz para los malvados' i de la guanyadora Los pasos dobles, demostrava que un altre cinema espanyol era possible, i va deixar en evidència aquesta sensació de ser davant d'un dels films de l'any. Però persisteix una certa inquietud: conscientment o inconscientment, en certs sectors de la indústria i les institucions encara hi ha la percepció que una proposta com aquesta té coses a dir en el context cinematogràfic d'aquestes terres. I potser sí, potser tenen raó, perquè allò que diu 'La voz dormida' és que ja no es poden fer films com 'La voz dormida', i també que d'això no en té tant la culpa Zambrano com un context al qual li costa oblidar-se de la guerra i la postguerra civils enteses com un escenari de cartró pedra, o del cinema d'esquerres vist com un pamflet per deixar contentes certes consciències progres. Més que per la pel·lícula, doncs, la solitària estrelleta que encapçala aquesta crítica va per aquest estat de la qüestió que encara està impedint la modernització d'un determinat cinema espanyol. –Carlos Losilla.