Locke

Locke sona com 'lock', que significa 'tancar', 'blocar-se', 'assegurar-se'. 'Locke' també és el cognom de John Locke, filòsof britànic que considerava, al contrari que Descartes, que naixíem sense idees innates, i que la nostra consciència es formava segons l’experiència reflexiva i perceptiva. En certa manera, Ivan Locke neix com a personatge quan entra al seu cotxe i comença a conduir, i el que veu l’espectador durant 85 minuts és la formació de la seva consciència mentre va al volant, empresonat en una ceŀla amb dues rodes a cada banda.

Neix també el cinema, demostrant que pot existir, que pot fer-nos pensar, amb un descens a l’infern de la nit, iŀluminat pels reflexos de llums i senyals de trànsit. El cinema, sí, és un rostre en moviment que pren consciència pròpia. Una experiència lockiana. Steven Knight s’ho ha volgut posar difícil sense renunciar a fer una pel·lícula accessible.

Els problemes de Locke són d’allò més reconeixedors: només les constants trucades telefòniques que rep, de manera encadenada, mentre fa carretera, donen a la pel·lícula una entitat dramàtica que ens fa patir amb ell. En un condensat temps de metratge, decideix confessar a la seva dona un secret que pot canviar la seva vida per complet, fer-se càrrec a distància de l’obra que ha deixat mig embastada i assumir la responsabilitat d’una relliscada que no tornaria a repetir. A Locke li costaria canviar de marxes sense Tom Hardy, que encarna, amb contenció, la determinació d’un heroi sense fissures morals. Potser hi sobren les converses amb un pare fantasma. Al personatge, granític i alhora commovedor, no li calen traumes del passat. És un tros de temps present mirant de sobreviure.