[title]
Billie August no va tenir valor de convertir Uma Thurman en una Fantine tan extingida i cadavèrica com la de Victor Hugo, que sense incisius, cabell ni virtut queia en fase terminal quan un indesitjable li ficava neu pel reguerot. Tom Hooper ha estat més agosarat. I Anne Hathaway –potser perquè ja va tenir ocasió de ser noia Vogue a 'El diable vesteix de Prada'– s’ha deixat rebregar sense resistència. No s’ha arrencat les pales, esclar, però ha permès que li rapessin les grenyes per descobrir un borrissol crostós i ha perdut pes fins a quotes mòrbides. Així ha aconseguit que entre els himnes de barricada i les lletanies còmiques sigui el seu solo, l’'I dreamed a dream', el que aixeca tant la llebre.
N’hi ha que no tenen tanta fortuna. Com Russell Crowe. Ell, que als anys 80 es feia dir Russ Le Roq i cridava a cop de guitarra que volia ser Marlon Brando, se les ha hagut de veure fent un Javert tan predador i agressiu com ho pugui ser un gat d’angora. I aquí Hooper hi té molta culpa. Des que va començar la promoció s’ha omplert la boca presumint d’haver convertit el musical de Boubil i Schönberg en un miracle neorealista, com si hagués fet un 'Dancer in the dark' per al gran públic. I el cas és que, des de les files dels convictes de la primera escena fins als ponts suspesos sobre el Sena, el pobre Russell no aconsegueix lliurar-se d’un decorat digital que canta més que els telons pintats de l’època del Technicolor.
Una de freda i una de calenta. És cert que Hooper ha subvertit l’estètica Minnelli, que l’experiment 'singing live' ha estat un èxit, i que amb el 'Master of the house' del duo Baron Cohen-Bonham Carter rebentes de riure. I és cert també que els conflictes d’identitat de Jean Valjean són poc menys que tediosos. Que hi ha temes de llegenda, com el 'Lovely ladies' o el 'Do you hear the people sing?', i que la revolta republicana del final sembla València per Falles. En salvo el petit Gavroche, perquè sóc un sentimental. Però el que de veritat paga la pena són els cinc minuts de glòria de la Hathaway. Ella sí que és una miserable. –Josep Lambies
.