[title]
Quant feia que els germans Taviani no realitzaven una pel·lícula a l’altura de les seves primeres obres mestres, d’'Allonsanfan' (1974) i 'Padre, patrón' (1976)? Sigui com sigui, no serà aquesta adaptació lliure dels contes de Boccaccio la que vindrà a tornar-los la glòria. El to és dubitatiu, les històries escollides es mostren apagades i desiguals, i encara que el tractament estètic no estigui mancat de rigor i elegància –la inspiració prové d’alguns pintors del primer Renaixement italià–, el resultat no passa mai d’una mitjania esmorteïda, com si la coherència d’aquests cinc relats no acabés de fer-los el pes.
Potser el millor del film són les seves ressonàncies al·legòriques, servides amb una encomiable economia de mitjans: un món assetjat per la pesta i per una apocalipsi imminent, els joves que fugen cap a una vida millor, la capacitat de l’art i la ficció per transformar la realitat, són qüestions d’indubtable actualitat i que, per molt que el conjunt no qualli, no deixen de seduir i emocionar.