[title]
Una cuina antiga rere una porta de vidre, una dona amb el monyo desfet que fuma d’esquena, els porticons que s’obren davant les xemeneies retorçades que s’enfilen cap al cel de la ciutat. És així, amb aquest seguit d’imatges que una càmera esmunyedissa recorre a les palpentes, que ens anem trobant amb el personatge de Marguerite Duras, esquiu, amagat en el reflex d’una finestra, rere les transparències d’unes cortines que voleien amb el vent com retalls d’un passat mig oblidat.
D’una manera pràcticament insomne, Emmanuel Finkiel adapta 'El dolor', la novel·la que Duras va escriure a partir de dos dietaris personals on havia recollit les seves vivències durant la França ocupada, com si es tractés d’una història que no li acabava de pertànyer. Al cap ens van sonant les paraules erràtiques dels dos amants d’'Hiroshima mon amour', que s’arrossegaven sobre els fantasmes d’un món devastat on els cadàvers s’amuntegaven en llits d’hospital. Hi ha moments en què la literatura esgarrapa la realitat i toca la fibra sensible.
Aquest és un relat de neguit i resistència, que ens parla d’una noia que espera consumida el marit detingut per la Gestapo, anant d’un costat a l’altre muntada en una bicicleta, en un París pres per tancs i banderes, anhelant el dia de l’alliberació. L’ànsia, la duresa, els llavis d’un vermell despintat que fuig dins d’una copa de vi blanc. Cadascun d’aquests detalls ens fa partícips d’un moment vívid que en pocs segons transmutarà en record. Direm, només, que aquesta pel·lícula és d’una delicadesa infinita, poètica però sense concessions al sentimentalisme.