Maudie

No entenc per què la majoria de biopics que retraten una figura artística insisteixen, en: primer, fixar-se més en els fets que en la mateixa obra del geni en qüestió, i segon, introduir una història d’amor que faciliti l’emotivitat. A 'Maudie. El color de la vida' es donen aquests dos fets. Que la història de Maud Lewis, pintora folk que visqué apartada de la societat i de tot allò que es coneix com a normalitat, es fixi en la seva relació amb l’ermità Everett Lewis té un cert sentit. 'Maudie' retrata dos personatges marginals, com ho són, per exemple, la majoria dels protagonistes del rebel sense causa Nicholas Ray. 'Maudie' no té, però, aquell gust per la forma. Ni el de Maud Lewis, pintora radical en la seva senzillesa. Esclar que és millor no complicar-se la vida, i fer una cinta que sembli una biografia treta de la Viquipèdia. Quan, al final, veiem les imatges reals de Maud i Everett, somrient, ens preguntem per què els actors, Sally Hawkins i Ethan Hawke, tenen tota l’estona el gest torçat. A 'Maudie' li falta ànima, li falta aquest color de la vida que diu el seu títol.