[title]
Tot i començar la seva carrera com a director amb films que cridaven l’atenció per la frontalitat amb què abordaven els conflictes del País Basc –'El proceso de Burgos', 'La muerte de Mikel'...–, la rellevància d’Imanol Uribe dins l’entramat del cinema espanyol va començar a baixar després del gran èxit de 'Días contados' (1994). Miel de naranjas difícilment revertirà aquesta situació, però almenys permet a Uribe retrobar-se amb la seva habilitat per introduir agraïts efluvis de cinema de gènere en arguments compromesos amb una determinada realitat històrica.
Ambientada a Andalusia l’any 1950, la pel·lícula centra l’atenció en els infiltrats al règim feixista i en els treballs de propaganda subversiva, fent que el drama derivi cap a una trama d’intriga amb fuga carcerària inclosa. El film, però, no acaba d’aixecar el vol a causa d’una direcció poc esmolada i de la nul·la química entre els ensopits protagonistes, devorats per secundaris com Eduard Fernández, Carlos Santos i Bárbara Lennie. –Gerard Casau
.