Nosotros y yo

El títol és prou eloqüent: del “nosaltres” al “jo” hi ha tot un viatge, que és el de l’adolescència. Del plural al singular, sempre conjugats en primera persona; del sentiment de pertinença a una comunitat que comparteix i rebutja amb la mateixa intensitat banal i transcendent, a la construcció d’una identitat que ens acompanyarà el que ens queda per viure. I tot en un trajecte en autobús des de la barriada del Bronx, el dia que comencen les vacances d’estiu. Un trajecte metafòric, que arrenca a primera hora de la tarda, amb el vehicle ple de gom a gom, i acaba a la nit, en la intimitat del vis-a-vis. No és una pel·lícula, és un ball d’emoticons. Gondry capta el caos hormonal dels 16 anys des d’un registre que sembla documental però que aviat revela el seu artifici, que també és el de les relacions que s’estableixen entre els adolescents, els rols que han de complir, els rituals que han de preparar, els secrets (de domini públic) que han d’ocultar. La brillant estructura del film, gairebé 'Les mil i una nits' en clau de missatge de text, es va desprenent de les seves capes a mesura que els viatjants van baixant del bus, i si 'Nosaltres i jo' sembla de vegades repetitiva –com ho és el vídeo viral d’un company caient de cul a la cuina que circula de mòbil en mòbil– és perquè l’adolescència, amb els seus flirtejos, els seus atacs d’ira, el seu bullying i el seu melodramatisme, també ho és. Gondry fica la pota en el tercer acte, quan intenta quadrar números amb un gir de guió que sobta per la seva càrrega d’efectisme tràgic, però és un lapsus que se li perdona després de regalar-nos una pel·lícula tan fresca, tan autèntica, com no es veia des de Wassup rockers de Larry Clark.