[title]
Les tensions bel·licoses i paranoiques que vertebren un film com 'Objetivo: la Casa Blanca' sorgeixen d’una actualitat geopolítica convulsa, esgarrifosa (l’enèsima crisi nuclear amb Corea del Nord, els atemptats de Boston...); és a dir, les últimes cuades de la Guerra Freda i la nova amenaça del terrorisme. El film, dirigit amb notable habilitat per Antoine Fuqua, explota aquesta sensació d’inseguretat, de por, alhora que intenta alleujar-la mitjançant abundants dosis de testosterona i violència, destinades a exaltar aquest sentit de l’heroisme tan típicament nord-americà. Fuqua sap molt bé com materialitzar visualment els fantasmes de l’audiència, evocant els atacs terroristes de l’11-S i fantasies anticomunistes tipus 'Aurora roja' (John Milius, 1984), tot d’un cop. Fent gala d’una mentalitat justiciera pròpia de l’Oest Llunyà, 'Objetivo: la Casa Blanca' és una festa per als amants de l’'actioner', salpebrada d’humor (ximple) i impactants set pieces. Però no ens enganyem: resulta ideològicament nociva.