[title]
L'actualitat pot ser trivial, avorrida, fins i tot mortificant. Però és sempre l'espai on hem de situar-nos per avaluar les discretes qualitats de films com Oro negro. En cas contrari, correm el risc d'extraviar-nos enmig d'un núvol de vaguetats i de falsos rigorismes. I és que el nou film del realitzador francès Jean-Jacques Annaud suposa una clara ruptura amb el milieu cinematogràfic actual.
Oro negro és una pel·lícula d'aventures històriques ambientada a Qatar a principis del segle XX i, alhora, un relat romàntic; una cinta política sobre l'origen de les lluites pel control del petroli –gairebé podria dir-se que complementa perfectament Syriana (2005), de Stephen Gaghan– i un melodrama sobre la traumàtica transformació d'una societat religiosa i tribal. Fins i tot hi haurà qui compararà el seu to èpic amb Lawrence d'Aràbia (1962), de David Lean, tot i que les dues produccions només tenen en comú la pictòrica i poètica descripció del desert.
En realitat, a Oro negro ressona una visió més moderna del món àrab. Assistim a una batalla entre àrabs pel control del petroli amb l'única presència occidental d'un nord-americà enviat per una companyia extractora de Texas. Un personatge estereotipat, mancat d'emocions i de principis… Oro negro mostra la rivalitat entre clans àrabs provocada per l'explotació petroliera –o hauríem de dir la deliberada falta d'explotació de petroli– com un rebuig a la perversa modernitat, el vell conflicte entre la tradició i el progrés.
Ningú pot negar que Annaud posseeix una forta personalitat cinematogràfica, si bé és cert que incòmoda per a la crítica –la idea de l'auteur és aquí tan heterogènia com esmunyedissa– i realment exigent per al públic –el qual s'enfronta a espectacles atractius, estimulants i, al mateix temps, poc comuns–, com demostren les seves millors pel·lícules, La recerca del foc (1981), El nom de la rosa (1986) o L'ós (1988). Ara bé, tan funambulesc exercici d'anhels i de servituds pot ser contraproduent, com podem veure a Oro negro. No és una mala pel·lícula, però fa l'efecte que podria haver anat més enllà de la seva proposta. En comptes d'això, s'ha quedat a la superfície. –Antonio José Navarro.