Time Out a la teva bústia d'entrada

Pieles

  • Cine
  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Pieles
Pieles
Publicitat

Time Out diu

3 de 5 estrelles

Narra la història de persones físicament diferents que s'han vist obligades a amagar-se, recloure's o unir-se entre elles, per la seva condició.

“Un de nosaltres!”, cridaven amb la copa alçada els 'freaks' de Tod Browning davant la mirada d’horror d’una bella mesquina. El brindis era un ritual de pas per celebrar l’ingrés de la donzella a la secta de l’anomalia, malgrat que allà l’únic monstre era ella, la que s’autoproclamava ‘normal’. L’òpera prima d’Eduardo Casanova, que sembla homenatjar les fotos de Diane Arbus passades pel filtre colorista del cinema de Pedro Almodóvar, parla, com 'La parada de los monstruos', de les dificultats per definir la normalitat en una realitat moralment deforme. Si tenim en compte que un dels curts més justament cèlebres de Casanova es titula 'Eat my shit', no cal que ens espantem quan vegem el 'dramatis personae' de 'Pieles'. Una noia amb cara de cul, literalment, i una prostituta sense ulls en són un bon aperitiu.

Quina pel·lícula més estranya! Primer sembla un film de David Lynch, després un melodrama desbocat a la manera de Fassbinder i finalment un John Waters domesticat. Qualsevol diria que Casanova vol provocar peti qui peti, però l’obvietat del seu missatge i la frontalitat de les seves imatges fan de 'Piele's una pel·lícula d’una sinceritat esfereïdora. Per una banda, és admirable la seva capacitat de risc; per l’altra, és pertorbadorament naïf. I és així com la pel·lícula ens obliga a identificar tot allò de monstruós que hi ha en la nostra quotidianitat, i viceversa, tot allò de normal que hi ha en les nostres perversions.

Escrit per
Sergi Sánchez
Publicitat
També t'agradarà