[title]
Al cinema de Ken Loach li passa com als poders institucionals descrits a El Gatopardo: tot canvia perquè tot segueixi igual. Ja pot parlar de la condició obrera o de la situació a Llatinoamèrica, ja pot fer-ho en forma de pel·lícula bèl·lica o de comèdia, l'estil immobilista i conservador es contradiu sempre amb els seus discursos políticament “radicals”. A Route Irish vol parlar de les conseqüències de la guerra de l'Iraq utilitzant un personatge que encara no ha pogut oblidar les injustícies i els interessos que la van moure. Però és igual, ja que encara que intenta desplaçar-se cap al thriller polític, és incapaç de sortir d'una estructura rígida i convencional, de manera que la peripècia del seu protagonista esdevé alguna cosa així com la venjança d'un Charles Bronson progressista. Com sempre, l'única cosa que destaca és la tasca dels actors, formats en aquella tradició del realisme britànic que Loach cada cop tergiversa amb menys escrúpols. –Carlos Losilla.