Safari

Per l'Ulrich Seidl som animals sense esperança. El pitjor és que ni tan sols ho sabem. Això era 'En el sótano': un zoològic d’excentricitats pertorbadores i ridícules, engabiades per la càmera d’un entomòleg aficionat als enquadraments simètrics i claustrofòbics.

Però no cal baixar als soterranis per explorar les nostres misèries. Mireu-los com se’n van a l’Àfrica a caçar, i posen en escena els seus trofeus i justifiquen la matança com si fossin nazis ensumant entusiasmats les cendres que plouen des dels crematoris. Són turistes de la carn, com ho era la protagonista de 'Paraíso: Amor', sempre disposada que un kenià li fes creure que ella era la peça que valia la pena desitjar.

A 'Safari', que d’altra banda sembla respectar el mètode Seidl fil per randa, el colonialisme no necessita expressar-se amb paraules vanes. L’escena més aclaparadora faria tremolar el Georges Franju de 'La sang des bêtes', i no només perquè és en color. Seidl no deixa que els locals parlin. Només treballen, fan la feina bruta, es mengen les restes que deixa l’autosatisfeta Europa comunitària. Sense aquesta seqüència, 'Safari' podria córrer el risc de ser un documental pintoresc. És aquest contraplà sostingut el que la converteix en una genuïna, realista pel·lícula de terror.