Sinónimos

A Nadav Lapid li agraden els personatges tèrbols, enigmàtics, insubornables a l’hora d’aferrissar-se irracionalment a les seves contradiccions. Ho va demostrar a 'La professora de parvulari' (2014), una faula inquietant en què una mestra indòmita esdevenia la protectora d’un nen misteriós amb vocació de poeta. I ho confirma ara a 'Sinónimos', no menys esquiva i relliscosa, on el que fa és seguir la pista d’un jove exmilitar israelià que es presenta a París amb ganes d’oblidar-se de qui és i d’on ve.

Amb aquest material, Lapid hauria pogut construir una pel·lícula explícitament política sobre una determinada cultura jueva que barreja sense escrúpols fanatisme religiós i obsessió militarista. En lloc d’això, però, fuig de les solucions fàcils i s’inclina cap a una reflexió sobre les identitats culturals vistes com una ficció, un relat personal i col·lectiu que ens obstinem a mantenir fins i tot quan la realitat el desmenteix.

No espereu trobar aquí una trama fàcil o confortable. En el si d’una posada en escena extremadament física, Lapid utilitza el cos i el llenguatge del seu actor per enfrontar-lo violentament amb l’entorn, amb els parisencs que coneix i amb la ciutat que vol conquerir, i fer-lo testimoni d’una Europa decadent incapaç de reconciliar-se amb les seves arrels. I és així com, en un to personalíssim, entre la comèdia de l’absurd i la crònica ferotge, Sinónimos esdevé ara per ara la millor pel·lícula de la cartellera.