Skyfall

Un passat tràgic que aboca l’heroi a lluitar al costat de la justícia. Un seguit de 'gadgets' que accentuen els seus poders davant dels dolents. Un accident després del qual tothom creu que el justicier ha mort. I un retorn a la vida per la porta gran. No, no estem davant de l’última entrega de Batman, l’heroi tràgic per antonomàsia, sinó d’un nou film de James Bond, en què l’espia britànic abandona alguns dels trets més intrínsecs, s’agafa amb força a alguns detalls reconeixibles i abraça, estranyament, l’univers fosc de Batman.

El principi de 'Skyfall' és l’exemple diàfan d’aquesta dicotomia. Tot comença com dicten els cànons: amb una seqüència d’acció impossible, en què l’espia persegueix un home des del terrats d’una ciutat fins al cap damunt d’un tren que va a tota velocitat. La diferència substancial està al principi i al final de l’escena: la persecució del dolent comença quan Bond troba un company ferit i acaba amb l’heroi que cau en un riu després que M hagi ordenat disparar tot i el risc de ferir Bond. És a dir: l’acció se situa entre dos possibles morts, la del company i la de Bond, que després dels títols de crèdit tornarà a la vida.

Mendes sap que sense acció no hi ha 007, però es nota que gaudeix més del vessant tràgic del relat. La millor part de l’inici de 'Skyfall' no està en una carrera, ni en un tiroteig, sinó en l’ús que Mendes fa de la banda de so quan tothom creu que Bond ha mort. La música baixa i la pluja que es veu des de la finestra del despatx de M puja suaument. El moment de dol trenca l’exuberància de l’acció i dicta una de les premisses d’aquest nou 007: un posat aparentment menys frívol i més profund, en què la veterana M juga un paper més important que qualsevol noia Bond.

'Skyfall' va virant lentament cap a les arrels històriques del personatge. La millor escena d’acció del film té lloc en un espai contemporani, en un gratacel asiàtic, ple de llums de neó. La seqüència no és cap prodigi de la inventiva (Michael Mann ja va jugar amb les possibilitats dels edificis de vidre a 'Collateral'). Mendes ho disposa tot perquè sembli un joc de miralls en què l’única il·luminació són els neons de l’exterior. D’aquest espai actual passem al del final del film: la casa en què es crià Bond, amb un cotxe antic, imatge de l’origen d’un personatge que, com Batman, està marcat per la tragèdia. –Violeta Kovacsics.