Sombra

El donàvem per perdut, crèiem que s’havia convertit en un cineasta olímpic, o en el portaveu de la imatge corporativa del govern xinès, o en director artístic d’un parc temàtic, però no,
Zhang Yimou segueix sent capaç de combinar formalisme, intimitat i cine de gran espectacle sense que li tremoli el pols. És innegable que 'Hero', 'La maledicció de la flor daurada' i 'La casa de les dagues voladores' tenien la bellesa d’una desfilada d’Any Nou, un seductor festival de coloraines que reduïen l’essència del wuxia a una coreografia sofisticada però buida. Sembla que el contrast plàstic de 'Sombra', el yin i el yang en blanc i negre que oscil·len entre una enorme gamma de grisos i ocasionals esclats cromàtics, ha donat profunditat a la proposta de Yimou, que parteix amb gran astúcia d’una premissa que hauria aplaudit l’Alexandre Dumas de 'L’home de la màscara de ferro', travessada per les tragèdies bèl·liques de Shakespeare.

Així doncs, sense menystenir el seu alè èpic, tan deutor del cine d’aventures com de l’epopeia kurosawiana, 'Sombra' destaca per la força dramàtica de les seves escenes d’interiors, en les quals es decideix el destí d’un regne emmirallant-se en un exterior plujós. I el que passa a l’exterior talla la respiració: en una versió especialment creativa de la llegenda del cavall de Troia, Yimou es deixa la pell en una seqüència amb paraigües afilats com escàrpies que passarà a la història del 'wuxia'.