[title]
la primera part de Trainspotting, com Matrix, podia no agradar, però se li ha de reconèixer la capacitat de sacsejar el cinema. Eren mitjans dels 90, i la pel·lícula de Danny Boyle va tenir l’encert de traslladar a la pantalla gran algunes de les maneres de la televisió i del videoclip. La història de Renton, Sick Boy i Spud, tres penjats d’Edimburg disposats a fer el negoci que hauria de canviar les seves vides, estava tenyida de brutícia.
Vint anys després, Renton torna a Edimburg després d’haver pispat els diners als seus millors amics. I Danny Boyle torna a l’univers que li va donar la fama. El resultat, 'T2: Trainspotting', és una oda a la nostàlgia, el cant del cigne d’aquella pel·lícula furiosa i juvenil. Els protagonistes són quadragenaris: Renton vol fer creure als seus amics que la seva vida és meravellosa, Sick Boy està enganxat a la cocaïna, Spud no pot suportar la seva existència i Begbie acaba d’escapar de la presó.
El que passa en aquest present tan desolador és el de menys. El que importa és el record, dels 90, però també la imatge idealitzada d’aquella pel·lícula terriblement incorrecta. En aquesta nova seqüela, Boyle inclou imatges antigues, que ajuden a refrescar la memòria i a incentivar la nostàlgia. L’imberbe Ewan McGregor ha deixat de ser la criatura que era. De fet, fins i tot la música ha deixat de ser el que era. I, encara pitjor, el mateix Danny Boyle ha deixat de ser el cineasta, imperfecte però irreverent, d’aquella època.