[title]
Les comparacions són odioses però inevitables, sobretot quan la trilogia de Sam Raimi incloïa una obra mestra com 'Spider-man 2'. Era realment necessari ressuscitar la franquícia quan la memòria conserva intacta la bellesa ingràvida dels viatges aeris de l’Home Aranya? Raimi va transformar el superheroi creat per Stan Lee i Steve Ditko l’any 1962 en un monstre tràgic i melancòlic, que aprenia a posar en pràctica els seus superpoders amb sorpresa adolescent per després transitar per les zones fosques del seu secret. El Peter Parker de Marc Webb, basat en la fesomia desperta i entusiasta d’Andrew Garfield, sembla viure els seus traumes amb més pressa per desfer-se’n, i el seu afilat sarcasme l’allunya de la timidesa absorta de Tobey Maguire. És un Spider-man més directe, més impulsiu, més obert, més insolent, però també més superficial: tot i que el director de l’excel·lent '(500) dies junts' es pren el seu temps per introduir-nos l’origen del superheroi, la càrrega emotiva de les relacions que Parker estableix amb els seus oncles adoptius i amb el seu interès romàntic, Gwen Stacey (Emma Stone), semblen exigències del guió. Som lluny de la poètica d’aquell petó sota la pluja de 'Spider-man', dues cares unides en un acte d’amor interromput per un rostre que no es deixa desvelar.
La lògica tensió que provocava que es descobrís la veritable identitat d’Spider-man als films de Raimi desapareix en la versió de Webb i deixa que només tres personatges s’adonin de qui hi ha darrere de la màscara blaugrana. La identitat no és la qüestió. L’espectacularitat, tampoc. El Llangardaix, el vilà de 'The amazing Spider-man', és una decepció: Webb recupera la relació mentor-deixeble que Parker mantenia amb el doctor Octopus a 'Spider-man 2', però el que funciona en carn i os es desfà quan el doctor Connors (Rhys Ifans) es transforma en un Godzilla de pa sucat amb oli, una sargantana gegant que vol convertir el món en un niu d’escurçons. Les seves amenaces mai no transmeten una veritable sensació de perill i la qualitat dels efectes digitals és sorprenentment discreta per a una superproducció d’aquestes característiques. Webb ha volgut fer una obra de personatges, però li ha sortit un remake simplement insípid. –Sergi Sánchez.