[title]
Si no semblés que, de vegades, a James Franco se li escapa el somriure mentre s’aparta la cabellera, entre 'heavymetalera' i vampírica, que amaga la maquillada cara de Tommy Wiseau, podríem dir que 'The disaster artist' és gairebé autobiogràfica. L’únic que diferencia el director de 'The room' i a Franco és que l’un es va fer famós amb una de les pitjors pel·lícules de la història i l’altre, per molt que s’hagi deixat la pell adaptant Faulkner i Steinbeck, ha estat sistemàticament apallissat per la crítica i ignorat pel públic. Tot i així, Franco veu en Wiseau algú a qui reconeix, potser perquè tots dos són narcisistes incompresos, artistes necessitats d’afecte que creuen en el seu talent. Si l’empatia de Tim Burton amb Ed Wood era transparent i profunda, perquè compartien una visió del món singularment transgressora, la de Franco i Wiseau és més aviat emocional.
La interpretació de Franco sembla explotar, amb encant i ironia, el que podria ser un afortunat episodi de 'Saturday night live', però, més enllà de la delirant i fidel reconstrucció del rodatge de 'The room', Franco està especialment encertat quan deixa entreveure la malenconia, la solitud i la gelosia del seu personatge. Perquè, per sobre de tot, 'The disaster artist' és una 'bromantic comedy' que orbita amb comoditat en la galàxia Judd Apatow (que protagonitza un cameo d’allò més hilarant), un 'Supersalidos' per a addictes al cinema de culte. És una pena que Franco no adopti les formes marcianes de 'The room' a la totalitat del metratge: a 'The disaster artist' la mata ser més convencional del que li agradaria admetre.