The master

'The master' no és un film sobre la cienciologia. Com 'Pozos de ambición', és una meditació d’arrels bíbliques sobre les malalties del somni americà, en aquest cas sacsejat per la postguerra. És, com gairebé tot el cinema de Paul Thomas Anderson, un retrat de la (fracassada) transmissió de valors entre figures paternes i fills metafòrics. És un assaig sobre la rauxa, la tensió entre els esclats d’ira dels desclassats i la ira reprimida dels que s’han creat una màscara per trobar un lloc. És una classe magistral de posada en escena: lluny del magnífic exhibicionisme formal de 'Boogie nights', l’austeritat i la precisió de ritmes i plans és aclaparadora. És, també, una classe magistral d’interpretació: Joaquin Phoenix integra els tics de la seva bogeria en una aŀlucinada versió d’un àngel exterminador i Philip Seymour Hoffman modela, amb la seva veu amenaçant, el perfil d’un guru amb els seus punts dèbils. És, en definitiva, una admirable obra mestra.