To the wonder

Cine, Drama
2 de 5 estrelles
To the wonder

Time Out diu

2 de 5 estrelles

Discrepo dels que s’encaparren a justificar el cine de Terrence Malick afusellant paràgrafs de Heidegger sense pietat. Mai no he trobat en les seves elucubracions metafísiques gaire més substància que llegint Rhonda Byrne. I encara així em sembla, en conjunt, prodigiós. Fa dos anys va deixar la picota més ensangonada que ningú quan L’arbre de la vida es va presentar a Canes. Partidaris i detractors vam renyir durant molts mesos fent sumari de virtuts i misèries. Jo vaig ser dels primers, i mai he arribat a signar treva amb els que deien que era com les octavilles amb la cara de Jesús que reparteixen els predicadors espontanis del metro. Tot i l’argamassa de filosofemes de segona, feia temps que no veia una pel·lícula tan plena de vida.

Ara em veig obligat a reconèixer que 'To the wonder' m’ha recordat els espots d’Hugo Boss. És molt fina la frontera que separa la càmera incisiva de Terrence Malick de les síncopes amfetamíniques d’un videoclip. I el punt de veritat que tenien les imatges d’aquells nens que jugaven a atrapar sargantanes pels boscos de l’àrida Texas, o l’escamot de La delgada línea roja, arrossegant-se pel camp de batalla de l’illa de Guadalcanal, aquí sembla transformada en un mostrari d’aquelles cartes perfumades i pintades amb pastels que es comercialitzaven a principis dels 90. Així de falses em van resultar les trifulgues amoroses de Ben Affleck i Olga Kurylenko.

Entenc per què Malick es pren convalescències tan llargues després de cada rodatge –amb Días del cielo van ser vint anys–. Ningú és capaç de tornar al redol després d’una experiència tan bèstia sense sotmetre’s a uns quants exercicis de desintoxicació. Aquesta vegada s’ha precipitat.

L’estrena de 'L’arbre de la vida' li quedava massa a prop: els mateixos camps de blat, paraules fosques sobre l’existència de Déu i un kitsch banal com el d’aquell innecessari epíleg en què Sean Penn es reunia amb els fantasmes del passat. No és la primera vegada que les aficions new age de Malick juguen contra el seu discurs. És un savi admirable amb certa tendència a caure en el pamflet publicitari, com li passava a David LaChapelle quan rodava les promos de 'Lost'. Ho dic com a fan decebut.

Publicat

Detalls

Detalls de l'estrena

Durada
112 mins

Repartiment i equip

Els usuaris diuen