[title]
Als afores de Roma, en un d’aquells racons de la ciutat on Anna Magnani va deixar les marques de dos talons com navalles, les prostitutes esperen rinxolant-se els cabells, entre el roig de les fogueres i el negre d’una nit que tot ho amaga. Un adolescent americà es passeja amb l’arrogància d’un emperador, passant revista a la mercaderia, en un pla seqüència digne de Welles que s’acaba quan, de sobte, una furgoneta arriba derrapant i uns encaputxats s’emporten el xaval entre un núvol de cloroform.
Tots temíem que la nova pel·lícula de Ridley Scott fos un thriller sobre el poder dens i sense nervi, com 'El consejero' –que només se salvava per l’escena en què Cameron Diaz es fregava l’entrecuix amb el vidre d’un descapotable–. Però només els minuts inicials ja ens fan desencaixar la mandíbula. El director de 'Blade runner' s’imagina el segrest de John Paul Getty, hereu de la fortuna d’un gran magnat del petroli, l’any 1973, amb un tel brut i carnisser que esprem el vessant més escatològic de la màfia calabresa.
Sent just, no puc obviar que l’estrena de 'Todo el dinero del mundo' ve precedida d’una controvèrsia no exempta d’emoció: els productors van decidir gastar-se un grapat de dòlars a substituir Kevin Spacey per Christopher Plummer després que l’escàndol dels abusos els esclatés als morros. Però això només li suma sal i pebre a un film que ja és, 'per se', un deliri inesperat, que fa pudor de fems i vilesa, i que al final ens deixa atrapats com una fura en un laberint en els carrerons inclinats d’un poblet desèrtic, on les campanes de l’església toquen a morts.