Un lugar para soñar

Un lugar para soñar té punts en comú amb l'ensucrada La gran aventura de Winter el delfín: les dues pel·lícules busquen la llàgrima fàcil, es basen en històries reals i tenen la complicitat emotiva dels animals. El relat d'un home que, després de la mort de la seva dona, decideix comprar un zoològic i instal·lar-s'hi amb els seus fills, serveix a Cameron Crowe per endinsar-se en el sentimentalisme. Crowe filma amb elegància el detall de la pantalla de l'ordinador on el protagonista mira les fotos de la seva dona. Un simple gest –clicar o no el catàleg d'imatges– defineix a la perfecció la situació del personatge, captiu del record de la seva difunta muller. L'escena és l'excepció en una pel·lícula que abusa de la retòrica i que es defineix amb la paraula que el seu protagonista més detesta: condescendència. S'agraeix la selecció musical –a vessar de grans clàssics– i la banda sonora de Jónsi, però l'abús de melodies no fa més que omplir espai emotiu allà on el cinema no hi arriba. –Violeta Kovacsics.