Una mujer fantástica

La imatge central d’una dona barallant-se contra una rauxa de vent que no la deixa avançar és tan òbvia com eficaç. Perquè d’això tracta 'Una mujer fantástica', de la lluita contra els elements. La Marina, l’heroïna transgènere d’aquest melodrama contingut, és la germana bessona de la Gloria, la divorciada madura de l’excel·lent anterior pel·lícula de Sebastián Lelio: ambdues són dones que reivindiquen el dret a ser felices abraçant la seva llibertat. Aprenent la lliçó del cinema d’Almodóvar, i apostant per un de vegades discutible còctel de gèneres que no sempre acaba de quallar, el cineasta xilè mai no tracta el seu personatge amb condescendència. Una de les virtuts de la pel·lícula és precisament aconseguir que la singularitat de la Marina només estigui en la mirada de l’altre, censuradora i hostil, perquè ella viu la seva identitat sense fer escarafalls, amb el cap ben alt. Arriba un moment en què, fascinat per la força i la dignitat de la seva heroïna (i per la magnífica interpretació que en fa l’actriu, Daniela Vega), Lelio no sap gaire bé què fer amb ella. Això sí, li ha dissenyat un final epifànic, tan fantàstic com anticipa des del títol, amb l’'Ombra mai fu' de Händel com a catarsi, però triga massa a arribar-hi.