[title]
“Tots semblem el que no som”. Amb aquest aforisme d’estar per casa Leonor Watling defineix, mentre desmunta una amistat masculina a partir del manual de psicomàgia de Jodorowsky, el tema cabdal de la filmografia de Cesc Gay. El malestar que amaguem per guardar les aparences, per fer veure que la ficció de les nostres vides encaixa en l’entorn benestant de la burgesia liberal que viu al Born, compra a Ikea i fa meditació transcendental en el seu temps lliure mentre la seva identitat (familiar, sexual, psicosocial) se’n va en orris.
Cesc Gay va adaptar la filosofia d’aquell 'Vides encreuades' a la Barcelona pre-Fòrum al film 'A la ciutat' (2003), que parlava de les angoixes de l’home en la crisi de la mitjana edat. Si aquella pel·lícula s’esforçava per creuar la pluralitat de trames, 'Una pistola en cada mano' assumeix el seu perfil episòdic –una mica com aquell reeixit 'Ataque verbal' del subestimat Miguel Albaladejo– per fer convergir els seus personatges en una festa que funciona com a epíleg un pèl redundant. Perquè els sis duets que el precedeixen demostren –de vegades amb delicadesa, però en tot moment practicant una certa comèdia de la humiliació sense oblidar-se de destacar el costat tendre, o patètic, d’aquest etern masculí que sempre ensopega dues vegades amb el seu patetisme– que l’home és el sexe dèbil, sobretot després dels quaranta.
Cesc Gay i el seu coguionista, Tomàs Aragay, dominen la rèplica punyent i reveladora de la psicologia dels seus homes amb un peu a l’abisme, malgrat que de vegades la fidelitat a un reguitzell de traumes d’allò més comuns –l’èxit o el fracàs, la solitud, l’adulteri, la paternitat, els divorcis, la disfunció erèctil– fa que alguns girs i algun desenllaç sorpresa siguin previsibles en excés. On no hi ha fissures és en l’apartat interpretatiu: sobretot als capítols més commovedors –Eduard Fernández i Leonardo Sbaraglia, amics d’institut que es posen al corrent de les seves vides amb unes llàgrimes i una cigarreta com a intermediàries; i Javier Cámara i Clara Segura, l’home corrent (un Jack Lemmon qualsevol) que vol tornar amb la seva ex i rep una notícia bomba com a càstig–, els actors claven gestos i inflexions, conscients del pes de cada paraula en una pel·lícula planificada per al seu lluïment.