[title]
Arribant a un esperat clímax que s'ha anat preparant al llarg de 21 'blockbusters' previs, 'Vengadores: Endgame' és la culminació 'multiplex' de l'Univers Cinemàtic de Marvel, almenys fins al pròxim capítol. Pactem amb la idea que l'espectacle és llarg (tres hores, encara que aquesta vegada no caldrà que us quedeu fins al final dels crèdits) i a estones erudit, fins i tot per als més fans, perquè està ple de referències metatextuales. Però si us deixeu portar per la proposta us submergireu a fons en l'eco d'11 anys de pel·lícules, un compendi de destrucció i heroisme que ha canviat la cultura de consum i que alhora ha estat un mirall de la transformació del nostre món, de vegades amb resultats fallits, d'altres esplèndids. 'Endgame' és un autohomenatge, fascinant i fet a consciència, que barreja un sentit sublim de la tragèdia lleugera amb aquesta aura mítica del personatge que reneix com una au Fènix, que els còmics de la casa han sabut jugar tan bé.
A partir d'un guió intricat de Christopher Markus i Stephen McFeely (que malgrat tot és capaç de trobar moments de calma a la tempesta), la pel·lícula comença amb una arrencada molt digna del producte, on veiem Robert Downey Jr, en el neuròtic paper de Tony Stark. Recordem que Downey és l'actor que el 2008 va fer 'Iron Man', la cinta amb la qual va començar l'Univers Cinemàtic de Marvel, i per tant hi ha una mena de simetria perfecta en el fet que sigui el protagonista dels minuts inicials de aquest combat decisiu, en una escena de dol operístic. Estem davant el principi de la fi. Tots els éssers del planeta s'han extingit en núvols de pols, el món està ple de ciutats fantasmes, ja no hi ha lloc per a l'amor i fins i tot els titànics Hulk (Mark Ruffalo) i Thanos (Josh Brolin) estan enfonsats en la tristesa.
Per a una pel·lícula d'aquestes dimensions és radical que el punt de partida sigui la culpa del supervivent. És com si el duo de directors Joe i Anthony Russo volguessin posar en dubte aquesta fe indestructible que sempre hem dipositat en la integritat infal·lible dels superherois. Però aquest to lúgubre es trenca quan apareix Ant-Man amb un pla mestre que parteix de la mecànica quàntica –ara no us avorrirem amb els detalls– per catapultar-nos en un relat còsmic amb rialles assegurades, que fa justícia al segell de Stan Lee. Diverses patrulles viatgen en el temps cap al passat per salvar el seu futur, i així comença una aventura brillant, nostàlgica, de pols accelerat, com un disc de grans èxits.