Verónica

A la segona entrega d’'Expedinte Warren', una de les millors pel·lícules de terror dels últims anys, la por cap als fantasmes es barrejava amb el context polític de l’Anglaterra en què es forjà el thatcherisme. Aquella era una pel·lícula estranya, experimental, d’una banda conservadora però a la vegada radical. 'Verónica', l’última cinta de Paco Plaza –director que va fer tàndem amb Jaume Balagueró per posar cap per avall els codis del terror amb '[Rec]', i que amb el temps ha demostrat ser millor en el domini del gènere que el seu company d’equip–, també barreja el terror amb un discurs de classe. Verónica es basa en un parell de casos reals, entre els quals hi ha el d’una adolescent que, als anys 90, va ser víctima d’una sèrie de circumstàncies estranyes. Plaza porta la història al terreny del taulell de la ouija, del qual emanen les possibles presències paranormals que assetgen una noia de 15 anys, la Verónica del títol, i les seves dues germanetes, de qui cuida mentre la mare atén la barra d’un bar. D’aquesta mescla, entre els ensurts diabòlics i el retrat d’un barri proletari madrileny de fa 25 anys, en surt la millor conjunció d’elements de la pel·lícula.