[title]
Es calcula que més de vuit milions de cavalls van morir durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta dada devia colpir Steven Spielberg, que ha dedicat una de les seves pitjors pel·lícules a exaltar l'heroisme equí enmig de les trinxeres. Caballo de batalla recupera aquella estructura episòdica que ha fet fortuna puntualment amb films com ara El Rolls-Royce groc o El violí roig: un mateix animal va canviant de propietaris i això permet creuar diferents episodis i paisatges de la contesa bèl·lica. A Spielberg a més li serveix per retre homenatge a un bon grapat de pel·lícules, algunes prou evidents, altres més oblidades, que devien alimentar les seves tardes d'infància i de joventut.
Aquest és un intent frustrat de resurrecció d'aquell cinema-que-ja-no-es-fa, un cinema contenidor també d'una sèrie de valors suposadament desapareguts. Així, la càrrega simbòlica de l'animal del títol esdevé tot un pleonasme: aquells que en tenen cura al llarg de la història encarnen una cavallerositat d'un altre temps i a prova de bales.
L'actitud amb què Spielberg ha emprès aquest film podria emmirallar-se en l'episodi en què la cavalleria britànica, amb una dignitat i unes armes pròpies del segle XIX, s'enfronta de manera suïcida contra l'artilleria i l'eficàcia del segle XX que esgrimeixen els alemanys (la millor seqüència de Caballo de batalla i una oportuna picada d'ullet al Coronel Blimp de Powell i Pressburger). A Spielberg tampoc li fa por utilitzar recursos passats de moda per defensar la seva concepció del cinema. I en el seu cas també resulta prou suïcida apostar per la naturalesa kitsch de la seva opció sense autoconsciència. Però el problema de Caballo de batalla és que el director i els seus col·laboradors (un Janusz Kaminski més desaforat del que ja és habitual en ell, un John Williams que sembla tirar de llibreria...) confonen, un cop més, classicisme amb carrincloneria. I així, Caballo de batalla s'allunya del territori de John Ford, Stanley Kubrick o els ja citats déus britànics del Technicolor per situar-se de ple en el de les pel·lícules de la gosseta Lassie, les adaptacions de Heidi amb personatges de carn i ossos o en el d'aquells telefilms de sobretaula produïts per l'empresa de postals Hallmark. –Eulàlia Iglesias.