[image]
[title]Sempre n’hi ha un que trenca el primer gerro. El periodista Hrant Dink, fundador de la redacció del setmanari 'Agos', mosca collonera del govern turc, va ser assassinat a trets el 19 de gener del 2007 als carrers d’Istanbul, a mans d’un estudiant de la Universitat d’Ankara. Aquell dia es va reobrir el debat sobre el genocidi armeni i els més valents van sortir al carrer amb torxes, himnes de guerra i la cara del nou màrtir estampada a la pitrera de la samarreta. Tot molt èpic.
Fatih Akin es va prendre la lluita per la seva banda. Mentre la massa omplia els altars d’espelmes, ell va pensar que havia arribat el moment d’enllestir la seva trilogia turca, la que havia començat amb 'Contra la pared' i 'Al otro lado'. Fa un segle, l’exèrcit otomà, en la recta final del seu imperi, va liderar l’extermini amb arma blanca de les minories nacionals, i Fatih Akin n’ha fet una pel·lícula, 'El padre', que l’ha portat de corcoll durant vuit anys. “Passar comptes amb el passat és imprescindible si volem entendre com hem arribat fins on som”, rebla.
Va néixer i créixer a Hamburg, i encara hi viu. Diu que fa temps que va deixar de creure en Déu i que això el fa sentir “igual de fort que en Bruce Lee”. Navegant en terra de ningú, fill de dues nacionalitats, ciutadà amb doble passaport, Akin és com aquell heroi de Viktor Frankl que anava a la recerca d’un sentit històric. “He rodat aquesta pel·lícula per comprendre’m una mica més a mi mateix –arenga–. I ara que he arribat al final em sento més frustrat que mai”.
No ha estat fàcil de pair. Des que 'El padre' es va presentar a la Mostra de Venècia, Fatih Akin no ha parat de rebre amenaces de mort, cap a ell i cap a la seva família. “Jo rai, que ja estava preparat per a tot i més –diu–, però quan em van dir que el meu pare s’havia barallat amb els seus veïns a cops em va caure l’ànima als peus”. Des del començament sabia que jugava amb foc. El primer que se li va acudir, quan Hrant Dink va ser assassinat, va ser construir un biopic basat en els seus escrits. “Però ningú a Turquia m’ho va voler produir, i per respecte a la seva memòria em vaig resistir a acceptar finançament occidental”, testifica.
Finalment, es va remuntar a l’origen de la culpa històrica. 'El padre' comença a l’abril del 1915, durant la primera jornada de la massacre. Tahar Rahim hi interpreta un ciutadà armeni que sobreviu al genocidi després que els botxins li hagin tallat les cordes vocals. Mut, silenciós, recorre mig món per trobar les seves dues filles, d’orfenat en orfenat, de costa a costa, com un centaure galopant el desert.
Fatih Akin ha arrossegat les naus d’una punta a l’altra de l’Atlàntic, des de Jordània fins a Dakota del Nord. “Em sembla que això em converteix en un d’aquells incompresos, com Werner Herzog, que mouen cel i terra per una causa que només ells entenen”, rebufa Akin. Com l’últim centaure del desert, ha galopat per tot el planeta intentant respondre una pregunta terrorífica que fa cent anys que està oberta.
