La Bohème

L'imparable lirisme de La bohème torna al Liceu després de superar, de moment, la crisi més aguda en la seva història recent. La retirada de l'ERO després de l'amenaça de vaga, o l'inquietant “canvi de model” en la gestió del teatre anunciat pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, afegeixen tensió a un muntatge que es pot llegir en clau d'afirmació d'orgull liceista.
Així ho acredita la vibrant resposta de l'orquestra i el cor, dirigits per Víctor Pablo Pérez amb una justa combinació de passió, rigor i sentit del detall. És el seu primer Puccini, i amb ell aposta per l'efusivitat lírica, recreant el sentit i els detalls d'una escriptura orquestral opulenta i alhora refinada: una autèntica pintura de sentiments que tradueix en música les alegries i penes dels joves bohemis més famosos del repertori.
Aquesta pintura d'ambients i emocions té el seu fidel reflex escènic en la luxosa i detallista producció del Teatre Real de Madrid signada per Giancarlo del Monaco, que torna al Liceu gairebé una dècada després de la seva estrena. La transició del primer acte al segon, a teló alçat, és un moment de màgia teatral, i el clima poètic creix en un tercer acte de gran bellesa. La creu, però, és que això obliga a fer un segon descans en el pas del tercer al quart acte que trenca l'encanteri teatral.
La desfilada de cantants en les 18 funcions programades fins al 19 de març és un altre al·licient. A la Mimí de la soprano Fiorenza Cedolins li falta un punt de tendresa lírica, però fa seus els moments de més intensitat, sobretot la commovedora On lieta usci i l'escena final. El tenor Ramón Vargas, efusiu Rodolfo, esculpeix cada frase amb mestratge, però el poder del seu registre agut és avui més limitat. La soprano Ainhoa Arteta signa una Musetta d'irresistible presència escènica i riquesa expressiva, i el baríton Christopher Maltman signa un Marcello que enlluerna més per la potència vocal i els vigorosos accents que per l'estil. El baix Carlo Colombara, Colline de nobles accents, i el baríton Gabriel Bermúdez, fantàstic Schaunard, completen la família de bohemis, mentre que Valeriano Llanxes resol amb gran encert el doble paper de Benoît i Alcindoro.
–Javier Pérez Senz.