Lulú, primera nit

Si surts del teatre fred després de veure 'Lulú', mal senyal. No és que hagis de sortir-ne calent, però sí, almenys, emocionat. La història d’aquesta noia inventada pel romàntic alemany Franz Wedekind al segle XIX és de les que deixen petjada quan l’has vista en tota la seva plenitud. I sí, pots fer-ne una versió d’una hora amb el moviment com a base, pots reduir-la a la mínima expressió, pots fer-ne el que vulguis, però has de veure-hi Lulú, el seu goig i la seva misèria, la seva vida i la seva mort.
El Lulú que la companyia de Roberto G. Alonso està fent al Teatre Gaudí no arriba a gairebé enlloc. Hi ha imatge boníssimes, com la de Toni Luque engolint nata per seduir una Lulú que encara ha d’aprendre moltes coses. O la de Cristina Martí bellungant-se nua –i sense deixar veure res– enmig d’un vestidor. Però l’espectacle és lent i les coreografies pateixen d’una manera terrible les condicions d’un escenari de sostre massa baix, inapte per a la dansa. L’elasticitat característica de les creacions d’Alonso queda aquí capada per l’espai, i el resultat es troba lluny d’altres peces del coreògraf, com (ob) sessió, basada en La veu humana de Jean Cocteau, de la mateixa família que Lulú. Una llàstima. –A.G.